Aquesta població, que encara no ha completat la transició demogràfica, depèn gairebé exclusivament de l’agricultura, i presenta un alt nivell de pobresa. La majoria de famílies no disposa ni d’una hectàrea de terra, de la que en depenen exclusivament. Tot i els esforços de moltes organitzacions per ajudar al desenvolupament (entre elles la Fundació Dian Fossey), la majoria de gent encara té poc accés a una educació i uns serveis sanitaris mínims. Si bé és cert que a Rwanda hi ha escolarització obligatòria, moltes de les escoles públiques estan molt massificades i el nivell de l’ensenyament és molt baix. Així mateix, els centres sanitaris de les zones rurals properes al parc, per exemple el de Bisate, no poden oferir gaires serveis, i molta gent malalta és derivada a centres més grans, com l’hospital de Musanze.
Amb tot aquest panorama, existeix un gran risc de desnutrició infantil. Així doncs, a les pròpies zones rural hi ha programes de control del creixement i desenvolupament, que es realitzen de forma sistemàtica a tots els infants menors de cinc anys. Diversos cops l’any se’ls pesa i mesura per veure com estan creixent, i determinar el seu estat. Si bé és cert que molts dels infants no es desenvolupen tan com ho haurien de fer, la mortalitat infantil ha disminuït molt gràcies als millors serveis sanitaris... És molt normal veure mares que tenen fins a 7 o 8 fills, i la majoria sobreviuen. No hi ha cap tipus de planificació familiar general, però si una major supervivència dels fills respecte al passat.
De vegades penso què en serà d’aquest país quan d’aquí uns anys, no gaires, quan tota aquesta població infantil sigui adulta i hagi de buscar-se la vida. No crec que la situació actual sigui sostenible gaire temps més... i m’imagino que les zones rurals de Rwanda hauran de continuar fent una transició demogràfica, tot disminuint la natalitat, tal com ja ha passat a les ciutats o a la població amb accés a l’educació superior.
