Primers resultats!

El Didier presentant el pòster al AAPA2015.
Foto: Shannon C McFarlin

Ara fa un mes que vam presentar els primers resultats de la recerca que portem a terme en els goril·les de muntanya. El meu assistent de camp, el Didier Abavandimwe, va anar als Estats Units a fer una estada de recerca al “Hard Tissue Biology Lab”, de la “George Washington University”, i alhora va aprofitar el viatge per anar al 84è congrés de la “American Association of Physical Anthropology”, a St. Louis. Un congrés on es reuneixen cada any els millors especialistes en antropologia física i primatologia. Enguany es presentaven més de 1.000 ponències i pòsters!

La nostra recerca se centra en l’estudi del creixement i el desenvolupament dels goril·les de muntanya del Parc Nacional dels Volcans, a les muntanyes Virunga, i alhora veure quins són els factors que el determinen. Aquest tipus de recerca només es pot realitzar en poblacions molt ben conegudes, on se sap l’edat dels individus, però també la conducta i els fets importants de la seva història vital... i aquest és el cas dels goril·les estudiats per la Fundació Dian Fossey.

El nostre pòster mostrava com és possible mesurar, de forma estandarditzada i fiable, diverses parts del cos dels goril·les a partir de fotografies, i mitjançant l’ús de làsers paral·lels que s’utilitzen com a escala en la fotografia. Aquesta tècnica, cada vegada més utilitzada en estudis biològics, es coneix com a fotogrametria. Gràcies a la mesura de la mida de diverses estructures corporals dels goril·les de muntanya hem pogut obtenir les corbes de creixement de la població.

Treball de camp. Obtenció de fotografies dels goril·les

Els resultats indiquen que tant mascles com femelles mostren un creixement similar fins els 8 anys d’edat, però després les femelles comencen alentir el seu creixement fins assolir la mida adulta cap als 11 anys. D’altra banda els mascle segueixen creixent a bon ritme uns anys més, i assoleixen la mida adulta cap als 14 anys. Aquest patró de creixement també succeeix en els goril·les de costa, però arriben a la mida adulta fins a tres anys i mig més tard que els goril·les de muntanya. És a dir, els goril·les de muntanya creixen més ràpidament i assoleixen la mida adulta abans que altres goril·les estudiats. De fet, els goril·les de muntanya són l’espècie d’Hominoideu amb el desenvolupament més ràpid, en contra del que es pensava només fa uns anys.

L’explicació d’aquesta estratègia biològica no és més que una adaptació a les condicions ecològiques on acostumen a viure aquests goril·les, i sobretot a la seva dieta. El fet que els goril·les de muntanya s’alimentin sobretot de vegetació herbàcia terrestre fa que no hi hagi gaire competència entre els membres del grup a l’hora de trobar menjar, perquè el menjar és molt abundant i fàcil de trobar. Aquesta facilitat a l’hora d’alimentar-se possibilita un desenvolupament i un creixement més ràpid a tots els nivells, i també una història vital més accelerada. Així mateix, la manca de competència pel menjar entre els membres del grup també fa possible que els grups puguin ser molt més grans, i fins i tot que hi hagi més d’un mascle adult d’esquena platejada a cada grup, a diferència del que succeeix a la resta de goril·les.

Goril·la de muntanya infantil

Aquests resultats, que ara estem posant en forma d’article científic, només són el principi del que esperem trobar. Gràcies al continuat treball de camp, disposem de fotografies dels mateixos individus al llarg del temps, i això ens permetrà calcular les taxes de creixement de cada goril·la, i veure la seva trajectòria en el conjunt de la població. A més, podrem determinar quins són els factors que afecten a aquestes taxes de creixement, així com la relació amb l’estat de salut i la mortalitat infantil.

Excursió al Bisoke

Fa unes setmanes ens van visitar un bon grapat de persones de la República Democràtica del Congo, i van estar a Rwanda una setmana. Tots ells són treballadors de la Fundació Dian Fossey, però realitzant tasques de conservació i recerca dels goril·les de grauer en aquell país. La seva visita a Karisoke va servir per donar a conèixer totes les activitats que realitzen, i intercanviar impressions i experiències amb els assistents de recerca que treballen amb els goril·les de muntanya, aquí al Parc Nacional dels Volcans a Rwanda.

A part de les sessions de treball i les xerrades, una de les activitats va ser una excursió fins al cim del volcà Bisoke, potser el volcà més assequible i més visitat pels turistes. Aquesta excursió té un desnivell d’uns 1.000 metres, i es puja fins a gairebé els 3.700 metres d’alçada, i no resulta fàcil si no s’ha realitzat una bona aclimatació a l’alçada durant un cert temps... Al llarg de recorregut es pot apreciar com va canviant la vegetació, i es poden veure vistes molt maques de la resta del Parc Nacional.

Un cop s’arriba al cim, fronterer amb Uganda, es pot gaudir del famós llac que hi ha dins el cràter del volcà... i fins i tot es pot baixar dins el cràter!

Tot plegat, una molt bona experiència tant per a Rwandesos com Congolesos! Llàstima que de camí no veiéssim cap goril·la...

Interacció

Aquesta setmana passada hem estat testimonis d’una interacció entre dos grups de goril·les. Les interaccions succeeixen quan dos grup (o de vegades un grup i un mascle solitari) es detecten i estableixen contacte. Aquest contacte pot ser auditiu, però també visual o físic. La majoria de vegades els dos grups no s’acaben trobant perquè s’eviten entre ells, i només succeeixen alguns crits i demostracions de força, però sempre en la distància. De vegades, però, els mascles dominants poden tenir cert interès en trobar a un altre grup, i aleshores es produeixen interaccions físiques, com la que vam presenciar.

Tot i ser una interacció física, però, no hi va haver cap agressió seriosa. Els mascles dominants d’ambdós grups es van limitar a fer grans demostracions de força, mentre que les femelles i alguns juvenils sentien curiositat pels goril·les de l’altre grup. Fins i tot, alguns del juvenils i infants van jugar plegats. Cap goril·la no va resultar ferit, ni tampoc no hi va haver cap transferència d’un grup a l’altre.

Les interaccions, però, podem arribar a ser molt diferents a aquesta. Sovint, algunes femelles aprofiten l’ocasió per canviar de grup; i de vegades el mascle dominant d’un grup pot intentar imposar-se a l’altre mitjançant agressions, i fins i tot arribant a ferir de gravetat o matar als més joves.
Val a dir que el número d’interaccions entre grups de goril·les de muntanya a Rwanda ha incrementat significativament els darrers anys donat que la població presenta més individus i més grups... així que la probabilitat de trobar-se entre ells és molt més alta.

Actualment hi ha una Tesi Doctoral en curs realitzada per l’investigadora Melanie Mirville de la “The University of Western Australia” que se centra en l’estudi de les interaccions, i així esbrinar quines són les causes que les provoquen més enllà de l’atzar.

Algunes fotos...

Segueixo de quarantena, i encara falta una setmana perquè pugui pujar al Parc Nacional dels Volcans a veure i estudiar els goril·les de nou... 

Així que per ara, aquí algunes fotos dels darrers mesos!

Què veig des de la finestra de casa?

Si ho voleu saber, aquest proper dimecres 23 de juliol, cap a les 17:30h, explicaré això i tota la meva experiència a Rwanda en una nova secció del Versió RAC1 d’estiu, amb el Xavi Bundó, la Candela Figueras i el Dani Vico.

Esteu tots/es convidats/des a escoltar-ho i dir-me què us ha semblat!

Excursió a la tomba de Dian Fossey

El Parc Nacional dels Volcans ofereix un gran nombre de possibilitats als visitants. Una de les coses interessants que es pot fer és una passejada fins a la tomba de la Dian Fossey.

Quan va ser assassinada el 1985, a la seva cabana de Karisoke,  la van enterrar al costat del cementiri de goril·les que ella mateixa havia creat uns anys abans. Avui dia encara es poden veure les tombes originals de molt d’aquests goril·les, alguns d’ells enterrats posteriorment a la mort de Fossey, així com la seva pròpia tomba.

A la rodalia hi ha encara les restes d’alguna de les cabanes, com per exemple la cabana dels rastrejadors, que és la que es conserva millor. Malauradament s’han perdut la resta de construccions del centre de recerca de Karisoke, que va ser abandonat definitivament després del genocidi de Rwanda a la dècada dels 90, i reubicat a la ciutat de Musanze (antigament Ruhengeri).

Realment és un lloc molt especial que val la pena visitar!

Kimbagira

Aquestes darreres setmanes sembla que l’època de pluges de primavera ja s'ha acabat. Torna a fer més calor, i el bambú de les zones baixes del parc ofereixen poc menjar als goril·les... Així, alguns grups pugen cap a les zones altes de nou, per estar-s’hi un bon temps. Aquest és el cas del grup anomenat Pablo, molt nombrós i que acostuma a pujar fins molt amunt. Una de la àrees altes del parc és Kimbagira, i es troba relativament a prop del volcà més alt del Parc, el Karisimbi. Aquests darrers dies hem pujat a Kimbagira a buscar els goril·les, fins a més de 3.600m, però sense gaire èxit. Els nombrosos barrancs ens han barrat el pas en un parell d’ocasions, així que no hem pogut accedir al grup, tot i veure o sentir alguns dels animals en la distància. Això si, les excursions a aquest lloc permeten veure paisatges espectaculars!

Batwa

Aprofitant la visita de familiars, aquestes darreres setmanes hem anat a veure nombrosos indrets pel voltant de Musanze, i més enllà! Vam anar fins el Llac Kivu, a Gisenyi, i també al Llac Burera, a veure ocells. També vam veure la “Cultural Village”, una mena de parc temàtic sobre la vida tradicional Rwandesa, on ensenyen com funcionava un casament tradicional, com vivia el Rei de Rwanda o com es feien els remeis, els ganivets o la farina.

Una altra visita va ser a una comunitat pigmea Batwa, molt a prop del límit del Parc Nacional dels Volcans. Aquesta comunitat està actualment constituïda per unes 15 famílies que viuen del poc que tenen, i algunes feines que poden trobar... Van ser expulsats del Parc (i també d’altres boscos de Rwanda) a finals dels 90, i des d'aleshores ja no poden viure de forma tradicional. Es dediquen, amb l’ajuda d’una associació, a rebre turistes i a fer-los balls i cants, alguns més tradicionals que d’altres... i amb això guanyen alguns diners... Segons ens van explicar, troben a faltar la seva forma de vida nòmada caçadora-recol·lectora, no tenen contacte amb altres comunitats pigmees per manca de recursos, i es queixen que només es poden permetre menjar carn un dia a l'any. Aquest tipus de vida, però, els donava (i encara els dóna) força mala premsa a la resta de població Rwandesa... i la fama d’anar a la seva i de no voler integrar-se a la societat. Tot i que en realitat els Batwa son un poble força barrejat amb altres poblacions, i es veu com no tots ells són de talla baixa, només parlen Kinyarwanda com qualsevol altre Rwandès d’origen Bantú, i practiquen la religió catòlica o evangelista, en detriment de les seves creences animistes ancestrals.

 

  

Però, com la resta de poblacions pigmees africanes, segueixen representant els darrers pobles que no han estat domesticats per l’agricultura ni la civilització.